ENGUANY ALBUFERA

–

CAT

–

Aquest dissabte 19 de juliol des de les 12h fins les 21h, obrim les portes a l’exposició ENGUANY ALBUFERA, una instal·lació pictòrica on es

presentaran 11 pintures de gran format que l’artista Oriol Enguany ha

creat des de l’estiu del 2024 fins ara.

La sèrie va començar a Port de Sagunt (València), on va néixer la

primera tela. Des d’aleshores, Enguany ha anat desplegant obra viva que

arriba ara a Albufera per tancar o obrir un cicle de gest, territori i

matèria.

Aquest conjunt de peces dialoga directament amb el paisatge, amb el

fang, amb l’aigua i amb el temps. És una mostra irrepetible en un

entorn viu, en la frontera entre el que és natural i el que és humà.

_

No és tan estrany el matrimoni entre l’Albufera i l’Enguany.

De vegades, les casualitats més simples ens porten les certeses més

fondes, i aquestes casualitats haurien de servir-nos de cop de puny per

aturar-nos i observar la bellesa i el sentiment.

L’Albufera, territori fèrtil i viu, recorda molt la pintura d’Enguany:

un espai de transició entre l’aigua i la terra, entre el gest i el

pensament, entre allò acabat i allò que encara espera. Sempre situada

en el present, en l’acció.

Per això es dona aquest matrimoni: artista i paisatge es miren,

s’entenen i es reconeixen en la seva essència.

L’Albufera, enfangada i fecunda, punt intermedi entre un riu dolç, en

constant moviment i exposat als torrents i una mar final pura, salada i

calma, existeix a partir del seu propi fang, del sediment que s’acumula

lentament, que guarda la memòria del que ha estat i dona peu al que

serà.

Capes de vida, de temps, de deixalles, de ferralla, del gest humà i de

l’animal, d’abundància i de saviesa.

Així com el temps, aquest territori acull i fa germinar noves capes

sense la intenció de fer-se res seu, només existint, com un pas

fronterer, amb arribades i partides que deixen un sediment.

Enguany l’artista i el mot es troba a l’Albufera, en aquest pas

fronterer i en l’existència d’aquestes capes que es solapen sense

final.

A diferència dels qui vivim atrapats entre el passat i el futur, ell

només concep el present. Recorda, però no s’hi encalla; rep, però no

anticipa. Acciona des de l’ara, i aquesta acció es percep en les seves

teles.

Esquitxa i omple el llenç en un esclat que prové de dins, que arrossega

matèria i fang en el seu cabal particular. Es mou i traça, intentant

després desxifrar l’impuls del seu propi cos.

Igual que l’Albufera, Enguany explora i observa allò que l’envolta,

rescata el fang i la ferralla per filtrar-ho tot en una última

pinzellada sobre la terra, que captura abans no es perdi dins la mar.

Enguany no és ahir ni serà demà.

És ara, i és aquí.

Fins al proper esclat.

Text: Sara Shisbe

–

ENG

–

This Saturday, July 19, from 12 p.m. to 9 p.m., we open the doors to the exhibition ENGUANY ALBUFERA, a pictorial installation presenting eleven large-format paintings created by artist Oriol Enguany from the summer of 2024 until today. The series began in Port de Sagunt (Valencia), where the first canvas was born, and since then Enguany has been unfolding a living body of work that now arrives at the Albufera, to either close or open a cycle of gesture, territory, and matter.

This group of pieces speaks directly with the landscape, with the mud, with the water, and with time. It is an unrepeatable exhibition in a living environment, situated on the border between what is natural and what is human. It is not strange, this marriage between the Albufera and Enguany. Sometimes the simplest coincidences bring us the deepest certainties, and these coincidences should strike us like a blow, forcing us to stop and observe beauty and feeling.

The Albufera, fertile and alive, closely resembles Enguany’s painting: a space of transition between water and earth, between gesture and thought, between what is complete and what is still waiting. Always located in the present, in action. That is why this marriage exists, where artist and landscape look at each other, understand each other, and recognize themselves in their essence.

The Albufera, muddy and fecund, an intermediate point between a sweet river in constant movement, exposed to torrents, and a final sea, pure, salty, and calm, exists through its own mud, through the sediment that slowly accumulates, that holds the memory of what has been and gives way to what will come. Layers of life, of time, of debris, of scrap, of human and animal gestures, of abundance and wisdom. Like time itself, this territory welcomes and germinates new layers without the intention of claiming them as its own, existing simply as a border passage, a place of arrivals and departures that leave behind their sediment.

Enguany, the artist and the word, finds himself in the Albufera, in this threshold and in the existence of these endless overlapping layers. Unlike those of us who remain trapped between past and future, he conceives only the present. He remembers, but does not cling to memory; he receives, but does not anticipate. He acts from the now, and this action is imprinted upon his canvases. He splashes and fills the canvas in an outburst that comes from within, carrying matter and mud in his own current. He moves and traces, trying afterward to decipher the impulse of his own body.

Like the Albufera, Enguany explores and observes what surrounds him, rescuing mud and scrap to filter it all into a final brushstroke upon the earth, capturing it before it disappears into the sea. Enguany is not yesterday, nor will he be tomorrow. He is now, and he is here. Until the next outburst.

Text: Sara Shisbe

MASOVER

«Com un primat la sang em vetlla guerra, doncs la meva guerra
és penetrar dins meu tan fort com pugui»
.
Oriol Enguany
.

.
Els cuidadors de les masies, sempre eren persones oriündes. La majoria d’ells aprenien tradicionalment l’agricultura o la ramaderia i eren coneixedors de la importància de l’aigua. Sabien dels boscos, de les fustes i dels inhòspits paratges. Esperant que no siguin aquestes les últimes generacions què viuran en masies, s’estan generant plans-salvaguarda i patrimoni immaterial de «Les Masies». La memòria, l’agronomia i els valors es continuen abandonant, l’estadística recull que tan sols tres habitants per quilòmetre quadrat habiten en les que es mantenen.

Quan la terra es converteixi en erma perquè potser, les seques ondulacions i esquerdes veuen la seva bellesa nua, què succeeix en el paisatge interior d’un cos quan ha deixat de ser territori de ningú? El projecte d’Oriol Enguany «Masover», és una crida a la comunitat artística, un manifest d’identitat sobre replantejar els vincles entre territori, cos, família, memòria, herència, cura i valors que desdibuixen la relació home, màquina, globalització, afectes i economies. Un referent per a arribar a ser més sostenibles i aconseguir un equilibri territorial que compensi els estralls de les polítiques globalitzadores, que s’ho mengen tot i que no donen temps al fet que les coses creixin. Un pensament obert a l’interès, suscitat pels canvis polítics, socials i culturals que s’estan experimentant en l’horticultura urbana, per a fer front i recuperar les artesanies frenades per la societat neoliberal i així transformar els paradigmes adquirits. Sense caure en l’engany de l’apologia ingènua, ni molt menys en el derrotisme fatalista.
.

.
Comissaraia:Nataly Prada

CAN CORIOL

Can Coriol és la casa que els pares de l’artista Oriol Enguany (Reus, 1994) tenen prop de Constantí. Aquesta zona de Tarragona és a tocar del gran complex petroquímic establert a les acaballes del franquisme. El pare d’Enguany, antic paleta, transportista i mecànic, ha anat reformant la casa original. Les fotos de l’exposició es fixen en els detalls d’autoconstrucció d’aquestes intervencions. El fill artista veu semblances entre aquesta manera de fer del seu pare i la manera com ell pinta. No hi ha cap gest estètic; no hi ha cap intencionalitat embellidora. Tots dos es mouen entre el trash i el punk.
–

Comissaria: Martina Millà

–

ENG

–

Can Coriol is the house owned by the parents of artist Oriol Enguany (Reus, 1994), located near Constantí. This area of Tarragona lies next to the vast petrochemical complex established in the final years of the Franco regime. Oriol’s father—formerly a bricklayer, transporter, and mechanic—has gradually renovated the original house.

The photographs in the exhibition focus on the self-built details of these interventions. The artist son perceives parallels between his father’s way of working and his own way of painting. There is no aesthetic gesture, no intention to embellish. Both move somewhere between trash and punk.

Curator: Martina Millà

Transfiguració

–

CAT

–

Amb Transfiguració, els murs antics del Konvent, un espai carregat d’història i transformació, es converteixen en llenços per a les visions contemporànies sobre la figura per part d’onze destacats artistes.

Per comprendre a fons la importància històrica i les influències de la figura en la pintura, és essencial reconèixer com aquest element ha estat fonamental en l’expressió humana des de l’antiguitat fins als moviments artístics contemporanis. La representació de la figura humana no només ha servit per documentar característiques físiques, sinó que també ha estat un mitjà per explorar temes més amplis com la identitat, la societat, la religió i la psicologia.

En les cultures antigues, com l’egípcia, les figures no només representaven la realitat física, sinó que també incorporaven valors espirituals i polítics significatius. Durant l’Edat Mitjana, la figura humana va adquirir un caràcter més simbòlic i espiritual, especialment en l’art religiós. El Renaixement va marcar un punt d’inflexió cap al realisme i l’humanisme, mentre que el Barroc va introduir una exploració més profunda de la llum, l’ombra i el dramatisme. Amb el Modernisme, va sorgir una tendència cap a la distorsió i la fragmentació de la figura, mentre que en l’art contemporani, la figura es pot utilitzar per qüestionar les normes socials, les identitats de gènere i les polítiques del cos.

Així doncs, cada període històric ha aportat noves dimensions a la representació de la figura, mostrant la seva capacitat d’adaptació i la seva rellevància com a vehicle de les preocupacions contemporànies.

En aquesta mostra, cadascun dels artistes ofereix una exploració profunda i personal de la realitat, des de perspectives diverses i estils artístics variats. Amb la figura com a eix central Oriol Enguany, Nathalia Lasso, Cameron Blissart, Martí Roca, Anna McNeil, Almaro Studio, Elisa Capdevila, Alba Febre, Mateu Targa, Pablo Astrain i Elsa Guerra conjuguen una celebració de la forma, la figura humana, els paisatges i els objectes tangibles, interpretats a través dels ulls únics de l’artista.

–

ENG

–

With Transfiguration, the ancient walls of the Konvent, an environment steeped in history and transformation become canvases for contemporary visions of the figure, brought to life by eleven outstanding artists.

To fully understand the historical importance and influence of the figure in painting, it is essential to recognize how this element has been fundamental to human expression from antiquity to contemporary artistic movements. The representation of the human figure has not only served to document physical characteristics but has also been a means of exploring broader themes such as identity, society, religion, and psychology.

In ancient cultures, such as the Egyptian, figures did not merely represent physical reality but also carried significant spiritual and political values. During the Middle Ages, the human figure acquired a more symbolic and spiritual character, especially in religious art. The Renaissance marked a turning point toward realism and humanism, while the Baroque introduced a deeper exploration of light, shadow, and drama. With Modernism came a tendency toward distortion and fragmentation of the figure, while in contemporary art the figure has often been used to question social norms, gender identities, and the politics of the body.

Each historical period has thus contributed new dimensions to the representation of the figure, showing its capacity for adaptation and its relevance as a vehicle for contemporary concerns.

In this exhibition, each of the artists offers a profound and personal exploration of reality, from diverse perspectives and through varied artistic styles. With the figure as the central axis, Oriol Enguany, Nathalia Lasso, Cameron Blissart, Martí Roca, Anna McNeil, Almaro Studio, Elisa Capdevila, Alba Febre, Mateu Targa, Pablo Astrain, and Elsa Guerra come together in a celebration of form, of the human figure, of landscapes and tangible objects—interpreted through the unique eyes of each artist.

Plou quan vol com jo pintar

CAT

–

Els entorns en què ha viscut i es mou l’Oriol Enguany resulten essencials per entendre el conjunt de la seva obra. El seu treball no sorgeix mai des d’una abstracció llunyana, sinó que arrela en experiències concretes, en espais íntims i en relacions humanes que configuren la seva mirada.

En els darrers anys, una part significativa de la seva pràctica s’ha centrat en la vida al mas familiar de Constantí, conegut com a Can Coriol. Allà, el pas del temps i l’evolució de les coses més quotidianes, els objectes que envelleixen, la natura que es transforma, els records que s’acumulen han esdevingut motor d’inspiració i matèria poètica. Aquesta atenció al detall, al gest i a la memòria quotidiana, ha portat l’artista a reconèixer el valor de la seva pròpia genealogia i a incorporar-la dins el seu procés creatiu.

La família, que inicialment era només una presència de fons, ha acabat adquirint un paper actiu dins la seva producció artística: col·laborant, inspirant o formant part directa de les obres. Així, la pràctica de l’Oriol transcendeix la idea individualista de l’artista per esdevenir un espai compartit, on els vincles afectius es tradueixen en gestos plàstics i en narratives visuals.

El projecte Plou quan vol com jo pintar, presentat al Centre de Lectura de Reus, no només mostra peces concretes, sinó que també evidencia aquest diàleg constant entre vida i creació, entre allò íntim i allò universal. Cada obra és com una pluja inesperada: apareix quan vol, com un acte de llibertat i necessitat, i deixa una empremta que transforma tant el paisatge com la mirada.

–

Text de Quim Torres

Quim Torres

Centre de Lectura de Reus.

–

ENG

–

The environments in which Oriol Enguany has lived and continues to move are essential to understanding his body of work. His practice never emerges from distant abstraction; instead, it is rooted in concrete experiences, intimate spaces, and human relationships that shape his gaze.

In recent years, a significant part of his work has focused on life at the family farmhouse in Constantí, known as Can Coriol. There, the passage of time and the evolution of everyday things, the objects that age, the landscape that transforms, the memories that accumulate have become a source of inspiration and poetic material. This attention to detail, gesture, and daily memory has led the artist to recognize the value of his own genealogy and to weave it into his creative process.

Family, which at first was only a background presence, has gradually taken on an active role in his artistic production: collaborating, inspiring, or becoming directly involved in the works themselves. In this way, Oriol’s practice transcends the individualistic idea of the artist to become a shared space, where bonds of affection are translated into visual narratives and plastic gestures.

The project It Rains When It Wants, Like I Paint, presented at the Centre de Lectura de Reus, not only showcases specific works but also reveals this ongoing dialogue between life and creation, between the intimate and the universal. Each work is like an unexpected rain shower: it appears when it wishes, as an act of freedom and necessity, leaving behind a trace that transforms both the landscape and our gaze.

Text by Quim Torres

Only business

CAT

–

ONLY BUSINESS és una exposició que clama des de la urgència del present, una sacsejada contra les inèrcies del sistema artístic i cultural. És, alhora, un crit i una declaració: l’èxit i la mort de l’art conviuen en un mateix espai, confrontats amb la mateixa brutalitat amb què es viu el moment contemporani.

L’exposició reuneix deu obres que actuen de manera subversiva. No busquen embellir ni endolcir; són peces que acullen pensaments incòmodes, personatges hipnòtics i diàlegs interromputs, tots ells carregats d’una energia irreverent. Only Business es mou entre la ironia i la denúncia, exposant sense filtres el que molts callen:

L’art continua segrestat per les elits, convertit en un mercat exclusiu i inaccessible. Davant d’això, jo, pintor del Baix Camp, només vull dinamitar aquesta farsa, aquest engany sostingut en noms, cognoms i padrins. No en tinc, ni els vull. El que tinc és l’únic do infinit de fer el que em surti dels collons.

A ONLY BUSINESS, no hi ha lloc per als prejudicis ni per als discursos impostats. Aquí tot flueix com l’oli, sense contorns fixos, sense categories immòbils. És un espai on la veritat i la mentida ballen plegades, i on qualsevol relat que se t’ofereixi ha de ser qüestionat, perquè qui t’explica les coses, inevitablement, et menteix.

Les fotografies de Jose Porroche  i Cristian Herrera acompanyen i amplifiquen aquesta energia, deixant constància visual del gest, del procés i de l’atmosfera que envolta el projecte.

ONLY BUSINESS no és només una exposició: és un desafiament, un exercici de llibertat i una manera de dir que l’art continua viu quan s’atreveix a mirar de cara la seva pròpia mort.

–

ENG

–

ONLY BUSINESS is an exhibition that shouts from the urgency of the present, a jolt against the inertia of the artistic and cultural system. It is both a cry and a statement: the success and the death of art coexist in the same space, confronted with the same raw intensity as contemporary life itself.

The exhibition brings together ten works that act subversively. They do not seek to embellish or soften; instead, they embrace unsettling thoughts, hypnotic characters, and fractured dialogues, all charged with irreverent energy. Only Business moves between irony and denunciation, laying bare what many prefer to keep silent:

Art remains hijacked by elites, transformed into an exclusive and inaccessible market. In the face of this, I, a painter from Baix Camp, only want to blow up this charade, this fraud propped up by names, surnames, and patrons. I have none, nor do I want them. What I do have is the infinite gift of doing whatever the hell I want.

In ONLY BUSINESS, there is no room for prejudice or for hollow statements. Here everything flows like oil liquid, shifting, and uncontainable. It is a space where truth and lies dance together, and where any narrative you are offered must be questioned, because whoever explains things to you is, inevitably, lying.

The photographs of Jose Porroche  and Cristian Herrera  accompany and amplify this energy, capturing the gesture, the process, and the atmosphere surrounding the project.

ONLY BUSINESS is not merely an exhibition: it is a challenge, an act of freedom, and a way of declaring that art remains alive precisely when it dares to confront its own death.

Manifest Trashpresios

CAT

–

El projecte Manifest Trashpresios es va materialitzar en forma de mural al Tinglado 4 del Port de Tarragona, dins el marc de l’exposició col·lectiva «Art you talking to me?», comissariada per Manel Margalef. Aquesta intervenció proposa una reflexió visual i crítica al voltant de la noció de «preciositat» en l’art i en la cultura contemporània, traslladant-la cap al terreny del «trash», de l’imperfecte i del descartat com a font de bellesa i discurs.

El mural, concebut com una peça-manifest, beu de la paraula escrita i de la força del text per generar impacte. El manifest, signat per CARDEVORE, constitueix el nucli conceptual de la proposta: un crit irònic i poètic que qüestiona valors establerts i ens convida a mirar amb nous ulls allò que habitualment rebutgem.

Aquesta dimensió textual s’acompanya i es reforça amb la cartelleria dissenyada per Marcel Valera Valverde, que actua com a extensió del mural i com a dispositiu de difusió. Els cartells multipliquen el missatge més enllà de les parets del Tinglado, expandint el manifest per l’espai urbà i convertint-lo en una crida oberta, directa i popular.

En el seu conjunt, Manifest Trashpresios no és només una obra plàstica, sinó un exercici de posicionament: reivindica l’art com a eina de resistència, com a espai d’expressió col·lectiva i com a vehicle de transformació simbòlica. Tarragona, amb la seva història portuària i la seva condició de cruïlla cultural, esdevé el lloc idoni per a aquest gest de ruptura i de reinvenció, on el mural es converteix alhora en escenari, en text i en veu.

–

Mural Manifest Trash Presiosista al Tinglado 4, Tarragona. En el marc de l’exposició «Art you talking to me?». Comisariada per Manel Margalef.

Text del manifest: CARDEVORE

Cartelleria: Marcel Valera Valverde

–

ENG

–

Manifest Trashpresios

The project Manifest Trashpresios took shape as a mural at Tinglado 4 in the Port of Tarragona, within the framework of the collective exhibition “Art you talking to me?”, curated by Manel Margalef. This intervention proposes a visual and critical reflection on the notion of “preciousness” in art and contemporary culture, shifting it toward the realm of “trash”—the imperfect and the discarded—as a source of beauty and discourse.

The mural, conceived as a manifesto-piece, draws on the written word and the power of text to generate impact. The manifesto, authored by CARDEVORE, forms the conceptual core of the proposal: an ironic and poetic cry that questions established values and invites us to look with new eyes at what is usually rejected.

This textual dimension is accompanied and reinforced by poster design by Marcel Valera Valverde, which acts as both an extension of the mural and a tool for dissemination. The posters spread the message beyond the walls of the Tinglado, expanding the manifesto into the urban space and transforming it into an open, direct, and popular call.

As a whole, Manifest Trashpresios is not merely a visual work but a statement of intent: it reclaims art as a tool of resistance, as a space for collective expression, and as a vehicle for symbolic transformation. Tarragona with its port history and condition as a cultural crossroads becomes the ideal setting for this gesture of rupture and reinvention, where the mural becomes at once stage, text, and voice.

T.O.A.D.

Hospitalet de Llobregat

–

CAT

–

«Tourist on a Dream» és el títol que rep l’exposició que recull i celebra el meu pas vital i artístic a Barcelona. Durant tres mesos vaig tenir l’oportunitat de residir i treballar a la nau 777, un espai situat al barri de Santa Eulàlia, sota la custòdia i el guiatge de Rafa Castells , que va obrir les portes a un procés creatiu intens i profundament vinculat amb la ciutat i el seu entorn.

L’exposició presenta una selecció d’obres de diferents formats i llenguatges plàstics, que reflecteixen la mirada de qui arriba a un lloc nou com a viatger, però que, alhora, es deixa atrapar per les seves textures, sons i llums. Peces com «La Creu» o «Barcelona» esdevenen testimonis d’aquest recorregut íntim, on el somni i la realitat es barregen, i on el territori urbà es transforma en matèria artística.

El projecte no només mostra la producció resultant de l’estada, sinó que també convida a reflexionar sobre la ciutat com a escenari de transformació personal i col·lectiva. Cada obra és un fragment d’experiència, un gest que tradueix la fascinació i l’impacte del paisatge humà i arquitectònic de Barcelona, i una invitació a mirar-la des de la sensibilitat d’un «turista en un somni».

–

ENG

–

Hospitalet de Llobregat

“Tourist on a Dream” is the title of the exhibition that gathers and celebrates my vital and artistic passage through Barcelona. For three months, I had the opportunity to reside and work at Nave 777, a space located in the Santa Eulàlia neighborhood, under the care and guidance of Rafa Castells, who opened the doors to an intense creative process deeply connected to the city and its surroundings.

The exhibition presents a selection of works in different formats and artistic languages, reflecting the gaze of someone who arrives in a new place as a traveler, yet allows themselves to be captivated by its textures, sounds, and lights. Pieces such as “La Creu” or “Barcelona” become witnesses to this intimate journey, where dream and reality intertwine, and where the urban landscape transforms into artistic material.

The project not only showcases the production resulting from this residency, but also invites reflection on the city as a stage for personal and collective transformation. Each work is a fragment of experience, a gesture that translates the fascination and impact of Barcelona’s human and architectural landscape, and an invitation to view it through the sensitivity of a “tourist on a dream.”

LINK: Catàleg

La Resposta

–
CAT

–

«La Resposta» és una exploració profunda de les correspondències entre l’ego i el silenci. El projecte parteix d’una experiència radical: viure durant set dies completament aïllat en un gran edifici històric, un antic monestir que encara respira l’ombra de la clausura i el pes del temps. Aquest gest performatiu s’inscriu dins els cicles del Convent de les Arts d’Alcover, un espai que antigament va ser també refugi i recer de preguntes essencials.

Durant aquells set dies, vaig decidir abolir set hàbits que estructuren i condicionen la nostra quotidianitat contemporània:

• sense menjar

• sense alcohol

• sense drogues

• sense masturbació

• sense conversa

• sense connectivitat

• sense rellotge

La renúncia no era un exercici d’ascetisme pur, sinó una via per desfer capes de soroll i confrontar-me amb el buit, amb la incomoditat i amb la possibilitat de trobar nous llenguatges interns.

A manera de diari íntim i fragmentat, l’experiència es va traduir en sis pintures, cadascuna fruit d’un dia de silenci i introspecció, i en un setè element: un diari escrit, testimoni del procés i part inseparable de l’obra. Aquest conjunt funciona com un relat visual i textual de la recerca d’un estat de puresa, però també com un mirall de la fragilitat humana davant el desig i la necessitat.

Els monestirs, espais de clausura, eren històricament llocs on les persones buscaven respostes a preguntes universals: qui som, què busquem, què ens defineix. «La Resposta» reprèn aquesta tradició, traslladant-la al present i situant-la en el terreny de l’art contemporani, allà on l’ego, despullat d’addiccions i de temps, s’enfronta al silenci com a única companyia.

–

ENG

–

The Answer

“The Answer” is a profound exploration of the correspondences between ego and silence. The project stems from a radical experience: living for seven days in complete isolation within a vast historic building—an ancient monastery that still carries the aura of seclusion and the weight of time. This performative gesture was part of the cycles presented at the Convent de les Arts in Alcover, a space that, in former times, also served as a refuge for essential questions.

Over the course of seven days, I chose to abolish seven habits that structure and condition our contemporary lives:

• no food

• no alcohol

• no drugs

• no masturbation

• no conversation

• no connectivity

• no clock

This renunciation was not intended as an act of pure asceticism, but rather as a path toward stripping away layers of noise and confronting emptiness, discomfort, and the possibility of discovering new inner languages.

In the form of an intimate and fragmented diary, the experience materialized into six paintings—each one born from a day of silence and introspection—and a seventh element: a written diary, which became both witness to the process and an inseparable part of the work. Together, these pieces form a visual and textual narrative of the search for purity, while also serving as a mirror of human fragility when faced with desire and necessity.

Monasteries, historically spaces of seclusion, were places where people sought answers to universal questions: Who are we? What are we searching for? What defines us? “The Answer” reclaims this tradition, translating it into the present and situating it within the realm of contemporary art—where the ego, stripped of addictions and time, encounters silence as its only companion.

Wish you were here

Una exposició de pelegrinatge, descentralitzada i sincera

Can Coriol no va ser només una exposició, sinó un dels esdeveniments més importants de la meva vida. La proposta va néixer de la necessitat de tornar a l’origen, d’honorar la casa familiar i de compartir amb el públic allò que normalment queda dins els murs privats d’una llar. En comptes de desplaçar les obres a una galeria, vaig decidir moure la gent fins al meu context, fins al lloc on tot pren sentit: el mas de la meva família, a Constantí.

La idea era clara: obrir el nostre univers. Mostrar el nostre estil de vida, la manera com funcionen les coses a casa, i fer-ho d’una manera transparent i sense filtres. Per això vaig proposar a la meva família organitzar junts un gran esdeveniment. Des de primera hora del matí, a les 7, ja érem amb la meva mare cuinant, preparant-nos per a un dia complet d’activitats. El programa no era només artístic, sinó vital: un temps compartit entre obra, menjar, conversa i comunitat.

L’exposició no es limitava a penjar quadres o mostrar objectes, sinó que convertia cada racó del mas en part del relat. Vist des d’una perspectiva aèria, l’espai oferia pistes sobre on trobar les pintures, que s’inserien de manera orgànica en el paisatge i en la quotidianitat. Però també volia mostrar els espais més íntims: el taller del pare, fruit de tota una vida de treball manual; les flors i l’hort de la mare, com a símbol de cura i continuïtat.

Un element clau del projecte va ser un full-guia que contextualitzava els visitants, situant-los en cada moment i oferint-los els meus codis personals per llegir la geografia i la intimitat del mas. D’aquesta manera, el recorregut esdevenia pelegrinatge, i cada persona que hi arribava podia endinsar-se en la memòria, la vida i l’imaginari de Can Coriol.

Can Coriol va ser una exposició descentralitzada i sincera: un gest d’obertura radical, on l’artista i la família s’entrellaçaven amb el territori i amb la comunitat.

Fotografies:
Alberto Aguilera
Daniel López Artiga

–

ENG

–

A pilgrimage exhibition, decentralized and sincere

Can Coriol was not just an exhibition, but one of the most important events of my life. The project was born from a need to return to origins, to honor the family home, and to share with the public what usually remains behind the private walls of a household. Instead of moving the works into a gallery, I chose to move people into my own context, to the place where everything takes on meaning: my family’s farmhouse in Constantí.

The idea was simple yet profound: to open our universe. To reveal our way of life, how things work at home, and to do so transparently, without filters. I invited my family to organize a large event together. From the early hours of the morning starting at 7, cooking alongside my mother we prepared for a full day of activities. The program was not only artistic, but vital: a day woven between artworks, food, conversation, and community.

The exhibition did not merely display paintings or objects; instead, it turned every corner of the farmhouse into part of the narrative. Seen from an aerial perspective, the estate itself offered clues as to where the works could be found, seamlessly embedded within the landscape and everyday life. But it also revealed more intimate spaces: my father’s workshop, the result of a lifetime of manual labor; my mother’s flowers and vegetable garden, symbols of care and continuity.

A key element of the project was a guide-sheet that contextualized visitors, situating them at every stage and offering my personal codes for reading the geography and intimacy of the farmhouse. In this way, the journey became a kind of pilgrimage, and each visitor could immerse themselves in the memory, the life, and the imagination of Can Coriol.

Can Coriol was a decentralized and sincere exhibition: a radical gesture of openness, where the artist and the family intertwined with the land and the community.

Photographs:
Alberto Aguilera
Daniel López Artiga

Un gran dinar

CAT

–

L’exposició Un gran dinar rep el seu nom de la festa que vam celebrar per la meva àvia, un esdeveniment pensat per honrar el seu passat i per mostrar el naixement d’un abecedari dibuixat. L’àpat compartit amb amics, amigues i familiars al Museu d’Art de Sabadell es va convertir en un acte col·lectiu de memòria, celebració i transmissió.

La tipografia, les estovalles i les pantalles serigràfiques exposades constitueixen un veritable arxiu biogràfic de la meva àvia. Com si fossin retalls de premsa, aquests elements registren moments i records d’una època, i donen cos a la història d’una persona que ha afrontat tota una vida sense saber llegir ni escriure. L’art, en aquest cas, esdevé una eina de restitució: el gest de donar veu i forma gràfica a una experiència marcada per l’analfabetisme, però alhora plena de saviesa vital i resiliència.

L’any 2019 vaig començar a ensenyar-li a dibuixar les lletres de l’abecedari. Aquell exercici, senzill i gairebé lúdic, dos anys més tard es va transformar en una tipografia pròpia: el llegat que la meva àvia em deixa de la seva existència. Una tipografia que avui ja està digitalitzada i mecanitzada gràcies al treball de Gerard Sierra, i que jo mateix faig servir per escriure textos, poemes i pensaments. Escriure amb aquesta tipografia és fer present la seva mà, mantenir viva la seva empremta i transformar en veu gràfica allò que mai no va poder verbalitzar amb l’escriptura.

Un gran dinar és més que una exposició: és un ritual de transmissió, un acte de memòria i d’amor. És la voluntat de convertir la vida domèstica en patrimoni, i la biografia personal en llenguatge compartit.

–

Digitalizació i mecanització de la tipografia: Gerard Sierra

Entrevista : Link

Ràdio: Link

–

ENG

–

The exhibition A Great Meal takes its name from the celebration we held for my grandmother—an event conceived to honor her past and to reveal the birth of a hand-drawn alphabet. The meal, shared with friends, relatives, and loved ones at the Sabadell Museum of Art, became a collective act of memory, celebration, and transmission.

The typography, the tablecloths, and the silkscreen frames presented in the exhibition form a true biographical archive of my grandmother. Like fragments of old newspapers, these elements record moments and memories of an era, embodying the story of a woman who lived her entire life without being able to read or write. Here, art becomes a tool of restitution: the gesture of giving voice and graphic form to a life marked by illiteracy, but at the same time filled with wisdom, resilience, and strength.

In 2019, I began teaching her to draw the letters of the alphabet. What began as a simple, almost playful exercise would, two years later, take shape as a typeface—a legacy my grandmother has left me of her existence. Today, that typeface has been digitized and mechanized thanks to the work of Gerard Sierra, and I now use it to write texts, poems, and thoughts. Writing with this typeface is a way of keeping her hand alive, of preserving her imprint, and of transforming into graphic voice what she could never express through writing.

A Great Meal is more than an exhibition: it is a ritual of transmission, an act of memory and love. It is the desire to transform domestic life into heritage, and personal biography into a shared language.

–

Digitization and mechanization of the typeface: Gerard Sierra
Interview: Link
Radio: Link