CDL CONTEMPORANI REUS

Els entorns en els que ha viscut i es mou l’Oriol Enguany són essencials per entendre la seva obra. Des de fa pocs anys ha centrat part del seu treball en la vida al mas familiar de Constantí, Can Coriol, al fixar-se en com evolucionen les coses allà, cosa que l’ha portat també a parar atenció en la seva família, la qual ha acabat assolint papers actius en la seva producció artística.

Aquesta fixació comença el 2020, quan l’Enguany passa més temps al mas i estableix el seu estudi al cobert on el seu pare guardava eines, bicicletes i altres andròmines: una estructura representativa de com funcionen les coses a Can Coriol, feta a trossos i amb materials reaprofitats, arbres i esqueixos, que creix en diferents temps i sense tenir en compte la continuïtat formal o estètica. Aquest tarannà es tradueix en les pintures d’aquell moment, plenes de capes que se superposen constantment i retalls que passen d’una peça a l’altra; unes obres que van acabar mostrant-se pels racons de Can Coriol a Wish you were here, una autogestionada exposició/esdeveniment on van arribar més de cent peregrins. La seva família hi va participar activament, com també ho va fer a la inauguració de l’exposició Un gran dinar al Museu d’Art de Sabadell, el 2021, on s’exposaren treballs realitzats amb l’abecedari dibuixat per la seva àvia, que no sap ni llegir ni escriure. La mostra que ara ens ocupa inclou una obra dissenyada i construïda pel Manel, el pare de l’Oriol: un cobert que, com el del mas, ens convida a formar part d’una arquitectura autoproclamada lliure i processual. Plena de forats, anotacions encriptades i amb una càrrega que, des de l’inconscient, és capaç de dir coses sense haver de cridar.

La vida al camp, juntament amb el comportament genuí i imprevisible del Manel, esbossa una actitud peculiar que combina amb la necessitat immediata de trobar solucions on les altres persones veiem problemes. Deixant a banda l’estètica i la norma i donant pas a la imaginació i la intel·ligència, connecta materials d’una forma gairebé aleatòria. Les set pintures que envolten el cobert estan fetes des de Sabadell, on l’artista viu i treballa actualment. Segons ell, ha trobat en aquesta ciutat un gran espai on continuar desenvolupant la seva obra i, ara, torna a Reus amb una mirada que repensa el mas i el seu entorn des de la distància crítica i emocional, fet que posa en tensió la cruesa realista del camp i la família amb la seva representació bucòlica. Hi destaquen contrastos com les flors i els claus, o les formes obertes que s’eleven i la necessitat del Manel de tocar de peus a terra. De fet, fugir d’aquesta necessitat ha portat l’Enguany a canviar la seva manera de pintar: ha deixat de banda l’acumulació de capes pictòriques denses i tancades i, ara, amb una tècnica més aiguada, dona marge als traços senzills i expansius i als espais buits, per a que les formes flueixin per sí soles i aquelles persones que miren puguin endinsar-se en els seus jardins.

«Estic entenent d’on vinc. És un context caòtic, però no per això ha de ser dolent. Sempre hi conviuen llum i foscor en el caos. Porto quinze anys pintant i és ara quan estic començant a entendre-ho. I, paral·lelament, des de la distància, veig les coses que abans passava per alt. I les agafo perquè les sento en mi. És ara on miro cap a la meva família i el mas d’una forma totalment nova.»

Plou quan vol com jo pintar és una frase que Enguany va escriure en una paret del mas el 2020, abans de marxar a Sabadell, i resumeix bé la seva pràctica pictòrica. És un artista amb una pulsió natural per pintar que no ha abandonat mai. Tot i que ha explorat altres llenguatges, l’acte pictòric sempre està present en molts formats.

El més interessant, en aquest sentit, és que és una pintura desacomplexada, lliure i que es fa valdre per sí mateixa, amb naturalitat, dintre dels llenguatges no tradicionals que dominen o són imposats en el panorama artístic contemporani, un fet accentuat pel component processual que amaga, on el resultat final adquireix importància si es té en compte la manera en com s’hi ha arribat i les relacions personals que s’han teixit pel camí. Text i comissariat: Quim Torres

Text i comissariat:

Quim Torres

Centre de Lectura de Reus.

Exposició individual d’obra de mig i gran format a la  La Butxaca Màgica. L’Hospitalet de Llobregat.

Comissariada per Patrícia Feliu.

Fotografies per Jose Porroche

Full de sala Patrícia Feliu.

Tinglado Tarragona

Mural Manifesto Trash Presiosista al Tinglado 4, Tarragona. En el marc de l’exposició «Art you talking to me?». Comisariada per Manel Margalef.

Text del manifest: CARDEVORE

Cartelleria: Marcel Valera Valverde

T.O.A.D.

Hospitalet de Llobregat

«Tourist on a Dream» és el nom que rep  l’exposició  del meu pas per Barcelona. Durant tres mesos vaig residir a la nau situada a Santa Eulàlia, custodiada per Rafa Castells. Aquesta presenta una sèrie d’obres de diferents formats, entre elles «La Creu» o «Barcelona».

Catàleg

Convent de les Arts Alcover

Viure aïllat durant set dies en un gran edifici històric. Un antic monestir on vaig experimentar la clausura i el silenci. Aquesta proposta formava part dels cicles performatius presentats al Convent de les Arts d’Alcover.

Durant set dies vaig decidir viure aquesta experiència abolint set hàbits.

Sense menjar
Sense alcohol
Sense drogues
Sense masturbació
Sense conversa
Sense connectivitat
Sense rellotge

A manera de diari vaig presentar sis pintures i un diari com a setena peça. Aquesta mena d’espais, eren llocs on antigament les persones intentaven trobar respostes.

Can Coriol  Una exposició de pelegrinatge, descentralitzada i sincera.

Un dels esdeveniments més importants de la meva vida.

En aquesta exposició vaig proposar a la meva família organitzar un gran esdeveniment al mas d’on vinc. La intenció era mostrar el nostre estil de vida, com funcionen les coses a casa i el nostre univers.

Vam començar a cuinar a les 7 del matí amb la meva mare. Vaig dissenyar un programa d’activitats de dia complet. Però aquesta vegada compartint la meva feina i la meva familia amb qualsevol persona que hi arribés.

No vaig traslladar les meves obres a una galeria. Vaig moure la gent al meu context.

El mas; vist a mode aeri, donava pistes d’on es trobaven les pintures. L’exposició, també volia mostrar els espais familiars més íntims. El meu pare amb el taller; les flors de la meva mare i l’hort. Aquest full va ser un dels elements més importants de l’exposició. Vaig intentar contextualitzar als visitants on eren cada moment i finalment vaig compartir amb els meus codis, la geografia i els espais íntims del mas, CAN CORIOL.

Fotografies:

Alberto Aguilera

Daniel López

Museu d’Art de Sabadell

L’exposició «Un gran dinar»  rep aquest nom per la festa que es va celebrar en relació amb la meva àvia, el seu passat i l’abecedari.

Amics, amigues i familiars propers vam compartir un àpat al Museu d’Art de Sabadell amb ella.

La tipografia, les estovalles i les pantalles serigràfiques són l’arxiu biogràfic de la meva àvia, on a manera de retalls de premsa es registren les memòries d’una persona que no sap llegir ni escriure.

L’any 2019 vaig ensenyar-li a dibuixar l’abecedari, el qual anys més tard acabaria sent presentat al Museu d’Art de Sabadell. Compartint un àpat amb creatius, amigues, persones del context sabadellenc i a l’Angeleta com amfitriona de l’esdeveniment.

Actualment la tipografia està digitalitzada i la faig servir per escriure textos i poemes.

Comissària: Patrícia Feliu Juarez

Producció:  Patrícia Feliu Juarez i Serigrafia Los Gatos

Digitalizació de la tipografia: Gerard Sierra

Entrevista: Link

Ràdio: Link